Els voluntaris de la Creu (precisament Roja), sense saber-ho, animats només per un afany humanitari, van revestir de porpra aquesta immigrant tremolosa i erta de fred després d’haver estat interceptada per una patrulla de la Guàrdia Civil, mentre intentava arribar a la costa en una pastera carregada amb 40 persones més. Estranya paradoxa: el nou hàbit no preludia ni segueix cap goig, més aviat, anuncia una propera repatriació. Després de la sotsobre, l’eloqüència dels seus ulls brillants, l’alè dels seus llavis sobre les mans estriades pel treball dur, ens parlen de la incertesa davant el retorn. Doble marginació: el seu color i el seu sexe. No podem parlar de justícia a la humanitat mentre més de la meitat dels seus membres –les dones-, rebin un tracte desigual. Fins quan?

Fotografia: Ferran Nadeu.

Comentari del Degà de la Facultat de Filosofia de la Universitat Ramón Llull, Dr. Jaume Aymar i Ragolta.

1. PENSAMENTS SOLIDARIS

      L'hospitalitat, camí per a la convivència

2. DES D’AJUDANT AJUDAR

      4rt. Aniversari i presentació de la Memòria
      Primer Sopar «L'insòlit per la solidaritat»

3. ENS COMUNIQUEN QUE

      Notícies de Zuá
      Després dels Tsunami a Tamilnadú
      Inauguració de la «Murtra Santa María del Silencio»

L’hospitalitat, camí per a la convivència

Per Caterine Galaz
Doctoranda en Educació (UAB)

Aventurar-se a travessar espais. Canviar terra, paisatges, vents, rostres. Arribar a un territori nou i començar a caminar. Sembla com si tot pesés quan hom inicia una aventura que mai no sap on anirà a parar. Venir d’indrets llunyans, de latituds perdudes, on potser  «uns altres», en altres èpoques, van sentir aquest mateix sentiment d’«estranyesa»  davant d’uns altres ulls, unes altres mans, unes altres cosmovisions que els rebien sense deixar de sentir-se diferents. Sens dubte, la trobada entre persones que es consideren com a «diferents” no fa sinó evidenciar el desconeixement humà i despertar, alhora, la curiositat. ¿Com es pot, aleshores, possibilitar el diàleg i la trobada, si aquests binocles de la diferència radical de vegades ens entel·len la mirada?

Quan el temps es fa sentir en aquells que s’assenten en la seva estança nova, tot allò que semblava segur comença a desdibuixa-se: l’«altre» manté algunes tradicions, costums i punts de vista d’aquesta terra originària, però, de mica en mica, també incorpora formes noves de fer, de pensar i altres estils de relació. Suma i resta. Resta i suma. Anticipa una acomodació a allò que és nou. Esdevé una persona en canvi constant: no essent del tot «d’allà», d’aquells horitzons tan coneguts, tan segurs, però tampoc del tot «d’aquí», d’aquest costat, on sembla estar sol. 

Es combinen les nostàlgies d’allò que s’ha deixat i les alegries de conèixer persones noves, mans noves que t’abracen, que t’acullen. Malgrat que no sempre és així, i potser moltes vegades, les portes d’aquest nou context es tanquen amb un sabor amarg d’injustícia, tampoc no es poden negar totes aquelles veus i aquells ulls que et reben en aquesta nova casa, aquelles persones profundament empàtiques que superen prejudicis i estereotips per conèixer veritablement les persones que arriben des de latituds tan llunyanes. 

Canviar, habitar una ciutat nova no és fàcil i moltes vegades tampoc no és tan agradable: la discriminació i l’exclusió les pots trobar a la cantonada. ¿Com es pot, aleshores, possibilitar el diàleg i la trobada, si aquests binocles de la diferència radical de vegades ens entel·len la mirada? 

L’esperança d’aprendre, de conèixer més a fons altres persones, altres estils de vida, l’animen i, alhora, anima aquells que, amb una ment i un cor oberts, estan disposats també a incloure, a fer-lo sentir com un veí més, sense fixar-se on ha nascut, quina cultura va tenir o quina nacionalitat té. Veure en aquests ulls que podem ser, paradoxalment, diferents en molts costums quotidians, però també iguals com a éssers humans. 

Caminar cap al diàleg i l’obertura implica reconèixer l’alteritat com a legítima, assumir «l’altre» com a legítim «altre» més enllà de les diferències que són evidents en altres costums. Aquest reconeixement de «l’altre» implica respecte i no simple tolerància. Aquesta darrera només apunta a una certa suspensió d’una negació implícita, amagada. Tolero que «l’altre» s’instal·li al meu costat, però això no comporta establir-hi una interrelació sinó una simple acceptació de coexistència. No convivència. Ans al contrari, el respecte és acceptar que l’altra persona, vingui d’on vingui, té legitimitat, que em porta a sortir de mi mateix, del meu etnocentrisme, per a sortir al seu encontre, convertir-me en acollida i relacionar-me amb una actitud de «deferència» i no només de diferència. Obrir-se implica donar acollida, desenvolupar relacions hospitalàries. 

La convivència entre subjectes amb referents culturals diferents és possible des d’aquesta disposició d’obertura que algunes persones de la comunitat de recepció ja manifesten. D’aquí que, cada vegada sigui més important desenvolupar una ètica de l’hospitalitat, una ètica on ens descentrem, sortim de nosaltres mateixos per sortir a l’encontre de l’alteritat, d’aquells altres que, a priori, considerem com a diferents. I en aquesta obertura, acceptar que la complexitat d’aquestes relacions interculturals implica aprendre a acceptar un joc dialèctic d’anada i tornada, conviure amb la paradoxa de dir que «tots som iguals» però, alhora, «tots diferents». 

De la mateixa manera, deixar la terra originària, la terra de la seguretat per aventurar-se en d’altres continents al desconegut, significa acceptar una barreja constant que evoluciona: que en alguns moments tots ens sentíssim estrangers de manera permanent, enyorant tants sabors humans, preguntant-nos en quins moments deixarem de ser «diferents» i «aliens» en aquest horitzó nou. I en uns altres instants, sentir-nos inclosos, acollits com a veïns en plena convivència. 

Caminar vers la convivència implicaria córrer el risc de seguir treballant la possibilitat d’incloure allò que és estrany al meu propi paisatge, i de fer conèixer els millors trets propis a aquells que en la nova terra d’acollida també desitgen obrir-se a l’hospitalitat, al descentrament, a la possibilitat de canvi i respecte mutu. 

. 4rt. Aniversari i presentació de la Memòria

El passat 14 de març la Fundació ajudantajudar, va commemorar el quart  aniversari de la seva creació. 

Durant l’ acte, que va aplegar una cinquantena d’amics col·laboradors, voluntaris, i persones vinculades a la institució, es va presentar la memòria de l’ any 2004 i les propostes del 2005, fent un repàs del projectes en el quals s’ha treballat. En tots, els  resultats han estat positius. Alguns s’han pogut concloure; d’altres continuen oberts per aquest any.

Responsables d’altres entitats com la Fundació Salas, la Fundació Germina i ASCOOD, van presentar el seu testimoni del què ha significat la seva col·laboració amb ajudantajudar des de l’any 2004. 

La celebració, conduïda pel president de la Fundació, Xavier Barata, i per la directora, Josefina González, va concloure amb l’agraïment a tots als amics presents per poder compartir amb la Fundació aquests quatre anys de vida, i als qui no van poder assistir-hi però que d’una manera o altra s’hi van fer presents. Sobretot, agraïment per l’interès demostrat i el recolzament al treball que fa la Fundació , ja que sense totes aquestes persones ajudantajudar no tindria sentit. 

La referència al llibre de Ferran R. Cortès, L’illa dels cinc fars, presentat recentment, els beneficis del qual han estat donats a la Fundació i un brindis amb el desig d’aconseguir noves fites, van posar punt final a aquest 4rt. Aniversari d’ajudantajudar.

. Notícies de Zuá

En aquests moments, a març de 2005, la Fundació Zuá atén 230 nens I nenes vulnerables. Amb edats compreses entre els 0 i els 18 anys en reforç escolar, útils, tallers educatius i alimentació. Consolida així el seu creixement arribant a més infants necessitats. D’aquests, per al curs escolar 2005, se n’ha pogut escolaritzar 140 dels 155 que no n’estaven (87 de 125 el 2004). Una novetat d’aquest any és l’obertura, el febrer de 2005, del programa d’educació continuada per a adults, on s’atenen 70 mares que són cap de família. Aquest programa homologat capacita les persones per a la presentació dels examens d’accés a la universitat. 

Després de tres anys de ple funcionament de la seu urbana, el projecte imminent de la Fundació Zuá és l’obertura d’una seu rural: el Centre d’Estudis Los Senderos, ubicat a Sasaima, un municipi que es troba a 1h30 de Bogotà. Aquesta iniciativa permetrà que els menors i les seves famílies ateses a la seu urbana puguin continuar el seu camí d’aprenentatge en un entorn sa i lliure dels problemes estructurals que afecten les àrees més deprimides de la ciutat (violència, drogues, escassesa de recursos…) 

El centre d’estudis combinarà la seva activitat principal (l’educació formal dels menors a les escoles de la mateixa població i l’educació continuada d’adults) amb els projectes productius: agrícola, ramader, confecció, construcció de vivendes, etc.  per tal de permetre l’autosostenibilitat de la Fundació i d’aquesta manera, abastir  de menjar i de recursos la seu urbana. El Centre d’Estudis està dissenyat per atendre unes 1000 persones. 

Aquest mes d’abril ja han començat els tallers de formació per als candidats a iniciar el programa rural, previst per al juny d’enguany. Es tracta d’una empresa ambiciosa que obre una llum d’esperança a tants nens i a les seves famílies gràcies a un entorn saludable i mitjançant una organització comunitària que els projecta un futur d’acord amb la seva dignitat d’éssers humans.

. Després dels Tsunami a Tamilnadú

Crònica de l’ajuda humanitària a Tamilnadu (Índia)

A l’Àsia encara li queda molt de temps per refer-se de l’impacte del Tsunami. Concretament a Tamilnadu, al sudest de l’Índia, van perdre la vida unes 8.000 persones aproximadament. 

Association for Sustainable Community Development (ASSCOD), és una organització local no governamental, que treballa des de fa cinc anys en aquesta zona. 

ASSCOD va saber reaccionar amb rapidesa fent front a la catàstrofe: es van avaluar els danys, es van prioritzar les necessitats bàsiques i es va redactar un projecte per donar cobertura als afectats. 

A principis de març de 2005 la Fundació ajudantajudar ja havia aconseguit reunir el capital necessari per iniciar les campanyes d’ajuda humanitària. 

Gràcies a la col·laboració de la Fundació, ASSCOD ha repartit entre la població afectada recipients de plàstic per emmagatzemar aigua, sacs d’arròs i xarxes de pesca. 

Fa poc s’ha acabat de construir dues embarcacions amb la intenció de reactivar l’activitat pesquera. 

Aquestes tasques són l’inici d’una llista d’activitats pensades per als propers mesos. 

Des de la Fundació ajudantajudar volem agrair a totes les persones i entitats que d’una manera contundent i desinteressada han confiat amb nosaltres i en la capacitat d’ASSCOD per implementar aquest projecte. 

Volem agrair d’una manera especial la col·laboració de la Cooperativa Mol Matric, de Barberà del Vallès i de la Comunitat de Santa Rosa, de Santa Coloma de Gramenet.

Crònica i fotografia: Sergi Gras Goñalons