Us proposem la lectura de l'article d'Ignasi Farreres publicat a la revista RE núm 61 de gener de 2010.
Què es pretén quan se’ns invita a parlar d’ètica en temps de penúria (o sigui com ara, que és temps de dificultats i crisi econòmica)?
Definicions i relació entre ètica i moral
Darrerament se’n parla molt, de l’ètica. Sabem bé què significa? Què volen dir? Quasi tots els diccionaris ho lliguen amb el terme «moral». Així, el diccionari de María Moliner la defineix com a adjectiu, que significa «estar d’acord amb els preceptes de l’ètica ~ moral» i torna a utilitzar aquest símbol ~ (que en matemàtiques vol dir «aproximadament igual»), i també com a substantiu femení: «Part de la filosofia que tracta del bé i el mal en els actes humans ~ moral». També el diccionari de l’IEC diu que «fa referència als capteniments morals». Igualment, en la GEC es diu que és difícil «establir la diferència existent entre ètica i moral: etimològicament signifiquen el mateix i sovint l’ús d’un o de l’altre terme és convencional».
Agafarem l’accepció de l’ètica de la GEC com a «ciència filosòfica que determina la rectitud i el sentit del comportament humà, segons uns principis normatius dels quals es deriven uns deures i unes obligacions», i l’acompanyarem amb la definició que com a adjectiu dóna de moral el diccionari de María Moliner: «Relacionat amb la classificació dels actes humans en bons i dolents des del punt de vista del bé general: “valor moral”».
Aplicació a l’economia
Aquesta llarga digressió ens serà útil per a concretar les exigències de la paraula ‘ètica’ tal com l’entenem, en aplicar-la a l’economia, o sigui en la resolució de les necessitats materials de la vida. Es demana bons comportaments des del punt de vista del bé general. Remarquem això del bé general com un element important. Per exemple, un comportament d’un directiu d’una empresa podria ser qualificat d’ètic si la gestiona bé per maximitzar els seus beneficis (és la seva obligació), i poder pagar així més dividends o incrementar reserves convertint-la en més sòlida. Però aquesta gestió no podrà ser titllada d’ètica –ans al contrari d’antiètica–, si aquest augment dels beneficis els obté explotant nens treballadors. Per això, els comportaments individuals han de ser coherents, o almenys no estar en contradicció, amb el bé general o bé comú.
Els comportaments ètics són totalment necessaris en l’economia, entre altres coses perquè han estat comportaments no ètics els que han desencadenat la catàstrofe financera i econòmica que ha generat l’actual crisi mundial. Certament, és l’egoisme incontrolat de certes institucions financeres i dels seus directius el que ha dut a les fallides del banc Lehman Brothers o del rescat en darrera instància de l’asseguradora AIG, i també ha estat l’avarícia del financer Madoff el que el va portar a cometre el frau piramidal més important de la història. També han estat mancades d’ètica les agències que auditaren aquestes entitats o les de rating que qualificaven amb les més altes graduacions la solvència dels bancs que van començar a titularitzar i vendre, arreu del món, unes hipoteques que en la major part eren pura enganyifa.
A part que els comportaments no ètics són, com hem vist, negatius per a la comunitat, tenen una altra conseqüència negativa: actuen de forma antipedagògica, incitant altres persones a imitar aquestes conductes antisocials. Estimulen l’afany del posseir sobre el ser, així com l’ambició i l’avarícia de moltes persones emmirallades pels guanys copiosos i ràpids de les conductes amorals o antimorals. En darrer terme irradien en la ciutadania en general una pèrdua de la moral, entesa aquí com a estat d’ànim de les persones.
Josep M. Forcada, en el núm. 58 de l’abril passat, ens deia que «la precarietat és dura d’assumir quan s’ha viscut en l’abundor». És cert. Les millores i els progressos materials els assumim fàcilment. En canvi, és molt difícil fer marxa enrere; cal renunciar a coses que havíem incorporat al nostre sistema de vida, com si tinguessin caire permanent. Això comporta sacrifici, malestar o fins i tot dolor. Per això les conductes antiètiques, si bé poden ser considerades en termes més benvolents quan els observadors gaudeixen de benestar, seran especialment feridores quan arriben a coneixement de persones en situació de pobresa o precarietat. Aquells robatoris, aquelles falsificacions, aquelles especulacions fetes partint d’informacions privilegiades, són especialment feridores per a les persones que estan vivint amb una pensió mínima, estan en atur o viuen amb grans dificultats econòmiques. Per això, en temps de penúria cal que les conductes dels operadors econòmics siguin més acurades que mai: els comportaments ètics són més necessaris que mai.
Arribats en aquest punt, volem afegir-hi una reflexió. Fins ara hem parlat de conductes actives, que infringeixen l’ètica desitjable, de les actuacions morals que es desvien del bé i porten al mal. Aquestes són conductes clarament reprovables, perquè són clarament identificables com a negatives, però hi ha conductes que també podríem identificar com a negatives, encara que no suposin una acció, una activitat, ans el contrari, es caracteritzen perquè són producte de la inactivitat o de l’omissió.
Posarem un exemple. És conegut que els primers símptomes de dificultats en la marxa de l’economia mundial es van produir als Estats Units ja en el segon semestre del 2007. I que es van estendre ràpidament a tot Europa i al món. L’onada arribà també de seguida a Espanya, però com que hi havia convocades les eleccions generals per al mes de març del 2008, per no enterbolir la seva reelecció com a president del govern, el senyor Zapatero es va negar a reconèixer que ja ens trobàvem immersos en la crisi, abans de les eleccions i fins i tot ja molt després, resistint-se a utilitzar la paraula ‘crisi’. El que és greu és que, com que no hi havia oficialment crisi, no hi havia cap diagnòstic sobre ella i, lògicament, si no hi havia diagnòstic, no es prenien mesures per a remeiar-la. Aquest seria un exemple d’actuació no ètica per omissió.
En general totes les faltes de previsió derivades de la inacció per omissió, poden considerar-se com a comportaments moralment reprovables. Això comprendria les mancances d’actuació en camps que podrien anar des de la prevenció sanitària d’epidèmies fins a la prevenció d’accidents, tant de circulació com de caire laboral. Hi ha, però, un cas, en el qual volem incidir per la seva importància en el moment actual de crisi econòmica, encara que pugui ser objecte de polèmica. És una realitat que avui el nostre món laboral està afectat per dues lacres: una elevadíssima taxa d’atur (al voltant del 20%) i un molt elevat índex de precarietat laboral (contractes temporers), un 27%. Essent això així, és imperdonable que el govern i els agents socials, patronals i sindicats, no parlin en profunditat d’aquestes qüestions, de les seves causes i sobretot cercant fórmules per a trobar-hi solucions. Això cal fer-ho sense condicions prèvies, ja que aquestes bloquegen el debat. No és legítim oposar-se a parlar dels temes que afecten greument els ciutadans, ni excusar-se en la manca de diàleg dels agents socials, per no assumir, com fa «el Gobierno», la iniciativa que hauria de liderar precisament quan hi ha crisi econòmica i a sobre manca de diàleg social.
En resum, i tornem al títol d’aquest article, quan la situació econòmica és més greu, major és l’exigència de comportaments moralment ètics, o sigui: en la penúria, més ètica.
ifarreres@ceesocials.org
|
